Harry Styles i Florence Pugh en una paràbola sobre el "Make America great again"

L’Alice i el Jack, el matrimoni a qui donen vida Florence Pugh i Harry Styles a No te preocupes, querida, habiten un d’aquells barris residencials idíl·lics que el cinema i la televisió ianquis han convertit en escenari privilegiat del Somni Americà. La parella és britànica, però se sent com a casa al paradís suburbial dels Estats Units de la dècada del 1950, evocat per Donald Trump amb el seu "Make America great again". El problema és que, com li passava al protagonista de Vellutblau de David Lynch, l’Alice intueix que darrere d’aquest edèn de colors pastel, on no arriben notícies del món, es podria amagar una realitat sinistra.

A No te preocupes, querida, presentada al Festival de Venècia, la cineasta Olivia Wilde actualitza per a l’era del Me Too i el Black Lives Matter l’univers d’al·legories amb què Hollywood, a finals del segle XX, va qüestionar els simulacres digitals de la societat de consum. Filla de títols com El xou de Truman o la saga de Matrix, No te preocupes, querida pretén erigir-se en una ocurrent paràbola sobre les pulsions reaccionàries de l’Amèrica conservadora. Per desgràcia, el film no acaba de brillar per enlloc: li falta ritme per funcionar com a comèdia satírica –Wilde va demostrar millor mà amb la comèdia adolescent de Booksmart–, l’imaginari fantàstic sona massa a déjà-vu i el drama familiar se sosté amb prou feines gràcies a la notable actuació de la sempre afinada Pugh.