'Gru 4. El meu dolent preferit': torna el regnat dels minions

Un dels trets que tenen en comú els malvats més memorables que ha donat la cultura popular és la seva capacitat per tornar a fer malifetes fins i tot quan tothom els creu derrotats. Té certa lògica, doncs, que el personatge de Gru estreni ara la seva quarta pel·lícula, malgrat que el concepte que li donava sentit –escollir com a protagonista no un heroi amb valors positius, sinó un sinistre megalòman amb plans tan pèrfids com, per exemple, robar la Lluna– es va esgotar a l’entrega fundacional del 2010. Al final del film, el geni del mal al qual dona veu i accent eslau Steve Carell en la versió original ja s’havia estovat fins al punt d’adoptar tres nenes òrfenes, però això no va ser obstacle per continuar estirant el xiclet a base de seqüeles, dos derivats protagonitzats pels maldestres esbirros de Gru, els minions (unes criatures tan grogues i ubiqües com els petisos carambanales que infesten les vinyetes de Superlópez), i diverses fugues transmèdia que inclouen videojocs i atraccions a parcs temàtics. Ja pot dir missa la cinefília i pregonar que la posteritat caurà del costat de Pixar i Studio Ghibli, que les xifres ens diuen que la saga creada per l’estudi Illumination és la franquícia animada més exitosa de tots els temps.

Si me les volgués donar de crític enginyós, podria dir que les pel·lícules de Gru ja fa temps que són més dolentes que el seu protagonista, però la veritat és que tenen una gens menyspreable incombustibilitat. De fet, el principal problema de Gru 4: el meu dolent preferit no és l’esgotament, sinó un excés d’idees que dispersa el seu focus. En teoria, el motor d’aquesta entrega és el nadó que torna a posar a provar els dots paternals de l’exmalvat, i amb el qual començarà a formar un vincle a través d’un robatori. Però, a més, també fan la seva entrada en escena un rival afrancesat mig humà mig panerola, una enfant terrible que aspira a convertir-se en llegenda maquiavèl·lica i, fins i tot, un grup de minions mutants. Un superàvit d’estímuls que no arriben a distreure’ns del principal problema de la franquícia: el carisma més aviat minso del personatge central, sempre a punt de ser eclipsat per la primera novetat que es creui en el seu camí o, sobretot, pels seus fidels minions, que fa temps que van trobar la fórmula alquímica de la comicitat eterna en l'slapstick i en el superb i babèlic treball vocal de Pierre Coffin.

[Podeu consultar en aquest enllaç les projeccions en català]