'Golpe de suerte': Woody Allen s'acomiada amb un conte de tardor parisenc

La que podria quedar com a última pel·lícula de Woody Allen comença com un film d'Éric Rohmer, amb el retrobament casual d'una parella pels carrers de París que aboca a una disjuntiva amorosa quan la protagonista, la Fanny (Lou de Laâge), s'ha de decidir entre un marit, el Jean (Melvil Poupaud), que li dona seguretat i benestar econòmic, i un amant, l'Alain (Niels Schneider), que li proporciona emoció romàntica. El director nord-americà complica l'escenari amb un d'aquells girs foscos habituals en aquesta última etapa de la seva filmografia.

Golpe de suerte, de fet, sembla un compendi dels interessos i llocs comuns dels darrers films d'Allen embolicat en forma de conte de tardor parisenc. Hi trobem des del personatge que esdevé una inesperada investigadora d'un crim no evidenciat fins a les qüestions morals lligades a la responsabilitat davant del mal i al paper de l'atzar en la felicitat de cadascú. A més de fer un retrat poc indulgent d'una classe privilegiada que sens dubte Allen coneix a fons. Tanmateix, la pel·lícula no aprofundeix en la concepció misantropa i tràgica de la vida que amara la trama i que feia brillar tant, per exemple, la majoria dels seus títols britànics. El cineasta opta aquí per un to més lleuger i dinàmic, que es deixa encomanar per la gràcia dels intèrprets i l'encant dels escenaris francesos, fotografiats amb la calidesa marca de la casa de Vittorio Storaro.