Gilda Love, l'última mohicana del transformisme barceloní

Més enllà de fenòmens mediàtics com el concurs Drag race o la sèrie Veneno, encara hi ha molta feina a fer sobre les identitats trans en matèria audiovisual. Potser l’apropament d’Enric Ribes a la figura de Gilda Love a Cantando en las azoteas no ompli aquest enorme buit, però el seu retrat de la veterana transformista és una reivindicació en tota regla, un homenatge que, des de la mirada íntima, recupera la presència d’un personatge clau del cabaret barceloní i de l’activisme LGTBIQ+.

Gilda Love / Eduardo té 96 anys i, malgrat que els espectacles de varietés gairebé han desaparegut de la topografia urbana, encara puja als (pocs) escenaris supervivents del Raval. Love és l’última mohicana de les nits daurades del Xino, però a Ribes li interessa mostrar-la sobretot en el seu present, com a artista envellida i immersa en l’inesperat rol d’àvia quan una veïna li demana que cuidi de la Chloe, una nena en situació de vulnerabilitat. Extensió d’un curtmetratge previ també centrat en Gilda Love, Cantando en las azoteas esquiva la nostàlgia amb elegància –el material d’arxiu utilitzat rescata imatges de la pel·lícula Yo soy así (1999), de Sonia Herman– per afrontar el perfil domèstic, laboral i familiar del transformista a la tercera edat. L’obra de Ribes és inèdita i tendra, però sobretot emfatitza la integritat d’un personatge que sembla encarnar el verdader significat de la paraula dignitat.