Una 'Lost in translation' a la francesa, és a dir, amb més drama

En l’estimulant inici de Fuera de temporada, el francès Stéphane Brizé tira d’humor observacional per elaborar una inesperada relectura, a la francesa, de l’imaginari de Lost in translation, la icònica comèdia dramàtica de Sofia Coppola. Guillaume Canet aprofita que, als 51 anys, la seva aura d’etern galant juvenil comença a mustiar-se per emular Bill Murray en la pell d’una estrella del cinema sumida en una crisi existencial. Després d’abandonar la producció del que havia de ser el seu debut en el teatre a París, l’actor es refugia en un luxós balneari a l’oest de França, i Brizé aprofita el pintoresc escenari per construir una sèrie d’afortunats gags visuals sobre la cara absurda del privilegi, com un en què Canet se les té amb una moderna màquina de cafè sense botons.

Resulta sorprenent descobrir Brizé reclamant l’herència de Jacques Tati, quan el director de La llei del mercat és conegut com el Ken Loach francès pels seus didàctics drames sobre el món del treball. Tanmateix, Fuera de temporada acaba deixant de banda la comicitat quan l’aparició d’una antiga amant distancia el protagonista de l’escenari hoteler. A partir d’aleshores, el film experimenta una doble transformació, primer de l’enginy humorístic a la languidesa del drama intimista, i després d’una història centrada en l’assimilació d’un horitzó de vellesa a la redundant negociació amb els traumes emocionals dels protagonistes.