Florence Pugh ens pregunta si encara creiem en miracles

Al llarg de l’última dècada, el cinema del xilè Sebastián Lelio ha gravitat cap al retrat d’una condició femenina cercada per la incomprensió o l’opressió. Succeïa a Gloria (2013), el seu retrat d’una maduresa disconforme (del qual va fer un remake amb Julianne Moore). Succeïa a Una mujer fantástica (2017), drama de visibilitat trans que el dugué fins als Oscars. Succeïa a Disobedience (2017), on una relació lèsbica posava en crisi una comunitat ortodoxa jueva. I torna a succeir a El prodigi, fosc conte d’època on una infermera britànica rep l’encàrrec d’acompanyar i vigilar una nena d’una petita comunitat irlandesa que, tot i fer quatre mesos que no menja, sobreviu de manera inexplicable (o, segons alguns testimonis interessats, miraculosa). Potser estranyat per allunyar-se del present, Lelio introdueix un mecanisme de distància a l’inici i final del film i trenca la quarta paret en moments puntuals per revelar la tramoia del relat i subratllar com pot resultar de convincent la ficció, fins al punt de dur algú a l’autoengany. Un paral·lelisme una mica desconcertant entre la narrativa i el fanatisme religiós contra el qual carrega el relat, però que per sort es difumina entre les bromes, eclipsat per la presència de Florence Pugh, que inicia una croada discreta en favor de la raó i contra l’atrocitat de convertir el martirologi d’una dona en camí de santedat.