El miracle de l’amor en la nova obra mestra d’Aki Kaurismäki

En aquest temps d’incertesa, on els núvols de desastre econòmic i de guerra són un soroll de fons continu, el cinema humanista d'Aki Kaurismäki apareix com la millor taula de salvació per encarar el present i, sobretot, el futur. La seva última pel·lícula, Fallen leaves (millor film del 2023 segons l'ARA) és, de fet, un preciós tractat sobre el desig de felicitat de dues persones que s’enamoren en el pitjor moment de la seva vida i que, fins i tot amb el vent en contra, volen estimar-se i caminar cap a un horitzó comú. Romàntic? Absolutament, però, què seria d’aquest món si no existissin somniadors com Kaurismäki?

Amb Fallen leaves, el cineasta finlandès torna a l’imaginari del proletariat habitual en la seva narrativa per portar-lo al melodrama romàntic dominat pel Leo McCarey, Frank Borzage i David Lean. És un canvi significatiu que indica esperança, tendresa i una idea de fantasia, però, com en els referents cinematogràfics que apuntalen aquesta pel·lícula, l’atzar hi intervindrà per dilatar la separació dels amants protagonistes. Ella és l'Ansa (Alma Pöysti), caixera d’un supermercat a qui fan fora de la feina per repartir productes caducats a gent necessitada; i ell, en Holappa (Jussi Vatanen), un obrer que també es queda a l’atur a causa de l'alcoholisme. S’han conegut en una nit de karaoke, han tornat a citar-se per anar al cinema, però el vent, un altre cop en contra, s’ha emportat la nota on ella li havia apuntat el telèfon i, per tant, s’ha endut la promesa d’aquest amor.

A l’agitació dels protagonistes, arrossegats per la tristesa com si fossin les fulles del títol de la pel·lícula, Kaurismäki hi oposa unes formes depurades i elegants, on els elements contextuals –música de Schubert durant la nit del karaoke o el rock de les noies de Maustetytöt, pòsters de pel·lícules de Robert Bresson i Jean-Luc Godard, i el vibrant cromatisme de la fotografia del Timo Salminen– expressen tot allò que el laconisme dels protagonistes silencia. Aquest desbordament contingut marca de la casa adopta a Fallen leaves una emoció sincera, resultat de la maduresa d’un cineasta íntegre amb una manera molt concreta d’entendre el cinema. Aquella que sempre torna a Charles Chaplin com a brúixola, invocat, no en va, en el moment més bonic de la pel·lícula, un homenatge a Llums de la ciutat que colpeja el cor i ens reconcilia amb aquest món en crisi perpètua.