Sobreviure enfilades a una torre de més de 600 metres d'alçada

Com tantes pel·lícules de supervivència recents, Fall s'encomana amb certa eficàcia a la fórmula de tensió màxima en un escenari mínim. Aquí, una torre de comunicacions abandonada enmig del desert, a la qual decideixen enfilar-se un parell d'amigues aficionades a aquests reptes extrems. Per a les dues es tracta també de superar un trauma recent. Però la falta de previsió i les condicions d'una estructura molt malmesa les deixen penjades allà dalt sense a penes recursos per sobreviure. Si es fan els ulls grossos a un guió ple de forats i trampes, i a uns efectes visuals de baix pressupost, Fall pot convèncer els aficionats a aquest gènere.

Com altres films de supervivència, la pel·lícula de Scott Mann adopta en part l'estructura narrativa i la tipologia de personatges pròpies dels slasher. Com en aquests films on un psicòpata elimina un per un els diferents protagonistes, aquí l'escenari extrem comporta que vagin caient alguns personatges. Des del moment en què la trama se centra en el parell d'amigues, no resulta difícil fer deduccions a partir dels perfils de cadascuna, tan antiquats: la noia massa transgressora en qüestions sexuals, i la discreta i assenyada. A més, malgrat que la pel·lícula a priori atorgui el protagonisme principal d'un desafiament de resistència físic, emocional i mental a dues dones joves, la missió de rescat final recau en el patriarca de la història. El rerefons reaccionari del film no s'acaba aquí.

Cert cinema de supervivència enfonsa les seves arrels en els films de muntanya de principis del segle XX, que ja celebraven el combat entre l'ésser humà i la natura a partir d'un enfrontament cos a cos. Pel·lícules com Fall també cauen, com alguns títols alemanys dels anys vint i principis dels trenta, en la idea de fer d'aquest duel una reivindicació de "la supervivència dels més aptes", que aquí s'articula de manera tan explícita com banal.