L'adolescència és una pel·lícula de terror

A primera vista, tot sona familiar a Falcon Lake, estimulant debut com a directora de l'actriu Charlotte Le Bon: l'estiu, la cabana al llac, un noi adolescent i una noia més gran com a catalitzadora d'un desig fulgurant que esquerdarà l'univers infantil del protagonista. I, tanmateix, des de les primeres i sinistres imatges (el cos d'una noia flotant en un llac, emulant un cadàver), el film sembla avançar a partir del constant boicot als llocs comuns del relat de trànsit a la maduresa. Si en aquestes ficcions el protagonista adolescent emprèn un viatge de descoberta que li permet accedir, més savi i més madur, a la joventut, els personatges del film de Le Bon no semblen avançar, sinó que es defineixen per una tossuda immobilitat, per una irritant –sobretot per als altres, com els nois grans que desitgen en va l'esquiva protagonista– suspensió d'aquest procés de maduresa.

El film reforça la sensació de creixement aturat amb una estilitzada proposta visual –un format de pantalla gairebé quadrat, textura analògica– que atorga a les imatges una qualitat etèria i fantasmagòrica, però que també sembla embalsamar els protagonistes, fixar-los en els límits d'un enquadrament estret amb l’aspecte d’una fotografia antiga. És aquí on Falcon Lake es creua amb Les verges suïcides, un altre retrat lànguid, alhora sensual i fúnebre, d'una adolescència aïllada en què la mort apareix com a solució radical per frenar el trànsit a l'edat adulta. A diferència de Sofia Coppola, Le Bon aposta decididament pel fantàstic: els plans generals on s'entreveuen presències inquietants i l’ombrívola direcció de fotografia, que transformen el llac i el bosc en espais amenaçadors, permeten preveure el viratge brusc (potser massa) del relat cap a un desolador conte de fantasmes. En el fons, LeBon ens explica una cosa que ja sabíem: l'adolescència és una pel·lícula de terror.