Un 'narcomusical' trans ostentós per fora i buit per dins
La desena pel·lícula de Jacques Audiard, 'Emilia Pérez', no va més enllà de l'enunciat de la seva premissa
'Emilia Pérez'
- Direcció: Jacques Audiard. Guió: Jacques Audiard amb la col·laboració de Thomas Bidegain, Léa Mysius i Nicolas Livecchi
- 132 minuts
- França i Bèlgica (2024)
- Amb Zoe Saldaña, Karla Sofía Gascón i Selena Gomez
El cinema de Jacques Audiard mai ha entès de fronteres entre els gèneres cinematogràfics i sempre ha forçat el pacte amb l’espectador. És a dir, la idea de creure's o no, acceptar o no, el que veiem en la pantalla gran. El cinema és, així doncs, un salt de fe per al director d’Un profeta i Deephan. I la seva desena pel·lícula podria haver sigut el triple salt mortal més arriscat de la seva trajectòria si no fos perquè el film s’esgota en la descripció del seu enunciat: Emilia Pérez és, com s’ha repetit des que va guanyar el premi especial al Festival de Canes –i un premi conjunt per a les actrius–, un musical trans que explica amb cançons la història d’un narcotraficant mexicà que fa la transició a dona, l’Emilia Pérez del títol (Karla Sofía Gascón), amb l’ajuda d’una advocada (Zoe Saldaña).
El film també és, lamentablement, una oportunitat perduda per aprofundir en el submon criminal mexicà i en el xoc de sensibilitats entre els imaginaris masculins i femenins personificat en la seva protagonista. Audiard passa de puntetes per aquests dos pilars conceptuals i, per tant, la solemnitat i autoritat de la seva posada en escena descol·loca per complet. Tampoc encerta quan la pel·lícula flirteja narrativament amb el format del serial i encara menys amb les cançons, petites píndoles musicals que aspiren a ser operístiques i es queden en un no-res, perdudes en la velocitat i vacuïtat de la proposta.