Conversar amb el teu agressor com a teràpia

El cinema judicial viu una nova tendència que reflecteix la progressiva incorporació del concepte de justícia restaurativa a la societat. A títols com l'espanyola Maixabel (Icíar Bollaín, 2021) i la nord-americana Mass (Fran Kranz, 2021) ara s'hi afegeix Las dos caras de la justicia, firmada per Jeanne Herry, que estaria a mig camí d'aquestes dues. Com Maixabel, ressegueix tot el procés necessari, llarg i delicat, per desembocar en una acció d'aquest tipus. I com Mass, atorga la centralitat a la paraula i la conversa com a forma de reparació per a les víctimes, però també per als agressors.

A la manera típica del cinema social francès, a Las dos caras de la justicia se subratlla la feina exemplar de funcionaris i voluntaris que s'entreguen a aquesta tasca. I, en aquest sentit, al film li pesa un enfocament en excés didàctic, fins al punt que algunes resolucions narratives es posen al servei de demostrar l'efectivitat d'aquests grups de suport mutu. Però, a través d'un grup de grans intèrprets, la directora sap treure profit de la característica principal del cinema judicial restauratiu: posar-te en posició d'escoltar i comprendre l'experiència de supervivents i d'atacants. Del repartiment, destaca Adèle Exarchopoulos en el paper d'una víctima de violència sexual intrafamiliar que palesa també el vessant més espinós o complicat d'aquesta idea de justícia més participativa, horitzontal i terapèutica.