Com de dolenta ha de ser una pel·lícula perquè ni tan sols Cate Blanchett la salvi?

“El caos els persegueix”. Més que una descripció de la pel·lícula, l'eslògan de Borderlands sembla una ocurrència kamikaze del departament de màrqueting, que assumeix el tortuós camí que el projecte ha hagut de recórrer abans d’arribar als cinemes. El film, adaptació d’una franquícia de videojocs d’èxit, es va començar a rodar el 2021 sota la direcció d’Eli Roth, amb resultats tan poc prometedors que els productors van encarregar la filmació d’escenes addicionals, algunes de les quals són obra del realitzador de Deadpool Tim Miller (la tasca del qual, com sol passar en aquests casos, no apareix acreditada). El producte final certifica la condició de sinistre total d’un poti-poti de ciència-ficció, comèdia i acció que prometia ser la quintaessencia del blockbuster estiuenc i que ha acabat esdevenint un catàleg de línies de diàleg teòricament enginyoses recitades per un repartiment sobrequalificat (aquí naufraguen fins i tot Cate Blanchett i Jamie Lee Curtis, poca broma) que les llença sense miraments amb la vana esperança que alguna s’enganxi a la paret, com qui prepara el seu primer plat d’espaguetis en un pis d’estudiants.

Es podria argumentar que si la pel·lícula resulta confusa i marejant es deu a la voluntat de mantenir-se fidel al maremàgnum del seu referent jugable. Em sembla, però, que el fet que en diverses ocasions sigui difícil precisar quins personatges estan participant en una escena respon més a les limitacions de Roth, un cineasta que es mou (relativament) millor en el terreny del terror de baix pressupost. De totes maneres, no cal fer escarni, sobretot tenint en compte que fa mesos que els corrents d’opinió virals van decidir que Borderlands havia de ser un desastre. El film no dona gaires arguments per defensar el seu cas, però el que ens hauria de fer reflexionar és que, en el fons, aquest títol nascut per fracassar no es diferencia gaire d’alguns grans èxits del Hollywood recent.