Disney continua qüestionant (una mica) els seus contes de fades, amb ‘Wish: el poder dels desitjos'

La nova proposta animada de Disney encaixa amb una certa dinàmica de qüestionament dels vells contes de fades. Tracta d’una noia que vol ser l’aprenent del rei mag que governa una (idíl·lica?) illa. Com a Frozen 2, el bon rei no ho és tant i les aparents meravelles del seu regne amaguen reversos tenebrosos. Un cop descoberts aquests secrets, el gruix de la narració tracta del xoc entre l’heroïna desobedient i el monarca amb aspecte de cantant melòdic que s’enfonsa en el desig de control (i que trenca l’habitual identificació entre bellesa física i bondat). Els responsables de la pel·lícula no aconsegueixen perfilar el seu vessant metafòric, que tracta de desitjos, o de propòsits existencials, o ves a saber què, i que té una lògica interna molt qüestionable (i un missatge extraordinàriament confús).

Amb un fantasmagòric remake de Pinotxo encara en el record (traumàtic), Disney insisteix en la retromania. Els personatges de Wish: el poder dels desitjos remeten a l’animació digital contemporània, però transiten sovint per escenaris que evoquen el dibuix pintat a mà. Aquests dos plans no sempre s’integren harmònicament, però l’intent és apreciable. I aquesta és la línia general de la producció: que sembla imperfecta. I no ho sembla de la manera viva en què pot ser imperfecta una creació artística remotament espontània: el film sona a producte corporatiu que ha estat treballat i retreballat perquè funcioni. Potser ho acaba fent, però només a mitges.