La darrera sorpresa cinematogràfica de l’any: 'Disco boy'

Els protagonistes de Disco boy són l'Aleksei (Franz Rogowski), un bielorús que, perseguint el somni europeu, travessa il·legalment la frontera francesa i s’enrola a la Legió Estrangera, i el Jomo (Morr N'Diaye), membre de la guerrilla que lluita per l’emancipació del delta del Níger, que a vegades fantasieja amb com seria la seva vida d’haver nascut “a l’altre costat”. El fet que els seus camins s’acabin creuant no resulta particularment sorprenent, però sí que ho és la manera com l'italià Giacomo Abbruzzese explica les conseqüències d’aquest xoc violent. Després de posar en paral·lel el drama social i el conflicte bèl·lic, la pel·lícula somatitza el desig dels personatges d’esquivar el seu destí, i esdevé un objecte fílmic completament diferent del que prometia el seu plantejament: un relat esotèric on qui deixa enrere el seu passat es converteix en espectre. La deriva cap a la lírica fantasmagòrica podria semblar obtusa, però Abbruzzese la canalitza en la presència de Franz Rogowski, potser l’actor europeu més dúctil del moment, i en l’impacte sensorial de la fotografia d’Hélène Louvart i la banda sonora de Vitalic. Cossos, llum i música, els tres elements imprescindibles per conjurar la idea que justifica el títol i el clímax del film segons la qual la pista de ball és un espai no només d’alliberament, sinó de transcendència. Claire Denis, Leos Carax i Bertrand Bonello hi estarien d’acord, no hi ha dubte.