'Dialogant amb la vida': retrat d'un adolescent (amb mare al fons)

Hi ha alguna cosa al cinema de Christophe Honoré que encaixa a la perfecció en l'entotsolament i l’afectació que solen caracteritzar l'adolescència. La filmografia de l'autor francès –que ja havia fet de l'adolescent (o el jove) la figura central a films com La belle personne i, en certa manera, Dans Paris i Viure de pressa, estimar a poc a poc– ha estat en general caracteritzada per un amanerament que sembla anar com l'anell al dit als rampells sentimentals i les emocions a flor de pell característiques d'aquesta confusa, apassionant, etapa vital. És cert que Dialogant amb la vida és la menys artificiosa de les últimes pel·lícules realitzades per Honoré, però el seu lleu viratge a una mena de naturalisme estilitzat no li resta intensitat.

La història del Lucas (Paul Kircher, Concha de Plata al Festival de Sant Sebastià per la seva interpretació), un noi de disset anys que ha de recompondre els seus lligams afectius, la seva identitat i la seva sexualitat després d'un fet tràgic, permet a Honoré compondre un melodrama contingut narrat en una primera persona (de vegades, massa) lírica que, en el tram final, es revela com una reivindicativa defensa d'un model ampli i alternatiu de família. Honoré es guarda per al desenllaç un as a la màniga: l'aparició d'una veu en primera persona addicional, la de la mare (Juliette Binoche), que converteix un desigual drama d'adolescència en un relat, a estones emocionant, sobre la filiació i l'herència familiar.