Denzel Washington, l’arma definitiva contra la Camorra a 'The equalizer 3'
Antoine Fuqua tanca la trilogia cinematogràfica dedicada al justicier Robert McCall
'The equalizer 3'
- Direcció: Antoine Fuqua
- Guió: Richard Wenk
- 108 minuts
- Estats Units (2023)
- Amb Denzel Washington, Dakota Fanning, David Denman i Eugenio Mastrandrea
Pot semblar un detall banal, però no ho és. El primer The equalizer durava 132 minuts; la segona part, 121, i The equalizer 3 escurça el metratge fins als 108 minuts. Això inverteix la lògica de les seqüeles (tot ha de ser més gran i estrepitós que el que ha passat abans) i situa la tercera (i última, diuen) entrega de la saga que protagonitza Denzel Washington en el lloc que més li escau, el d’un producte discret i que va per feina. Gairebé una sèrie B, com ho era el serial televisiu dels vuitanta en què es basa, inflada per la presència d’una de les autèntiques grans estrelles del Hollywood contemporani, que sembla haver trobat en el personatge del justicier Robert McCall una figura recreativa (i possiblement lucrativa) per agafar aire entre afers més seriosos.
Conscients que a l’univers de The equalizer no li quedaven més coses a dir, Washington i el director Antoine Fuqua opten per marxar a Itàlia, emprenent el viatge que ha seguit sempre el cinema popular quan entra en aparent decadència. Allà, McCall es recupera en un petit poble napolità de les ferides que li ha deixat una de les seves croades unipersonals, i no triga a detectar com la Camorra fa la vida impossible als seus nous veïns. Per moments, sembla que Fuqua hagi volgut fer la seva pròpia versió de Gomorra, perdent, però, tot rastre de fatalisme sociològic per entregar-se al plaer de veure com Washington tiroteja, empala i trinxa mafiosos entre imatges de la Mare de Déu i estàtues clàssiques. En paral·lel, hi ha una trama que reuneix l’actor amb Dakota Fanning, la seva partenaire a El foc de la venjança (Tony Scott, 2004), un dels títols que el van reinventar com a home d’acció. La trobada, però, no és emotiva ni enriquidora dramàticament, sinó que distreu el film de l’únic estímul autèntic que ens pot oferir: el de la violència maximalista explicada a petita escala.