Pixar té una crisi d'identitat

Amb Del revés 2, Pixar ha realitzat una mena de pel·lícula confessional que és, al mateix temps, una de les més impersonals de la seva trajectòria. És una seqüela que funciona per acumulació; si el film del 2015 ens permetia endinsar-nos en la ment de la Riley, una nena d'11 anys, i conèixer les cinc emocions (Alegria, Tristesa, Por, Fàstic i Ira) que habitaven al seu interior, ara s'hi sumen Ansietat, Enveja, Vergonya i Ennui, que irrompen al cap de la Riley de 13 anys igual que l'adolescència: violentament i sense avisar. A la ficció han passat dos anys, però la pel·lícula sembla congelada en el temps, atrapada en una estructura que imita la del primer film –novament, seguim els esforços d'algunes emocions per tornar al centre de comandament (la consciència de la Riley ) després d'haver-ne estat expulsades– i incapaç de replicar la capacitat de sorpresa d’aquell.

És cert que Ansietat (Maya Hawke en la versió original) constitueix una troballa a molts nivells: el disseny del personatge és insuperable, i la seva presència permet abordar la salut mental a l'adolescència amb voluntat didàctica tot i l'excessiu simplisme. Però el protagonisme central d'Ansietat acaba desdibuixant la resta de personatges. Queden a la memòria, això sí, en forma de petites boles brillants, magnífiques seqüències (el passatge dels secrets inconfessables enterrats a la ment de la Riley) i secundaris memorables (Nostàlgia!). També és fàcil intuir que, a través de la crisi d'identitat de la protagonista, que es debat entre la lleialtat al seu passat i el desig de transformar les seves creences per sobreviure en el futur, Pixar parla de la seva pròpia crisi identitària com a estudi després de decepcions (Lightyear, Elemental) i pel·lícules fabuloses ara titllades pel CEO de Pixar de "massa personals" (Onward, Luca, Red) que potser han obert la porta a un futur ja assajat amb la saga Toy story de seqüeles estables i segures.

[En aquest enllaç es poden consultar les projeccions en VCAT]