A la representant coreana als Oscar, el crim és una declaració d’amor

Filmar els assassinats com si fossin escenes d’amor i les escenes d’amor com si fossin assassinats. El mètode que François Truffaut va detectar en el cinema d’Alfred Hitchcock, i que en certa manera es pot aplicar a bona part del noir clàssic, s’estén també a Decision to leave. La darrera pel·lícula de Park Chan-wook se’ns presenta com un thriller en què un dels policies més rigorosos de Busan investiga la mort d’un home que ha caigut (accidentalment?) per un barranc i és torbat per la fascinació que sent per la seva viuda, una immigrant xinesa que sap envoltar de misteri fins i tot el seu domini imperfecte del coreà. Però, a cada nova escena, el relat s’acosta més i més a les cadències del melodrama, bressolat per la melancolia orquestral de la banda sonora de Cho Young-wuk.

No és el primer cop que Park s’interessa per les lleis de l’atracció extrema o prohibida (només cal recordar Old Boy, Thirst, Stoker, La donzella i La noia del tambor, la minisèrie on va adaptar John le Carré), però a Decision to leave el cineasta dedica tots els esforços de la seva virtuosa concepció de la posada en escena –un recital de reenquadraments vehements, pantalles que fragmenten el pla, projeccions íntimes i rimes internes– a intentar atrapar en imatges el desvetllament d’uns personatges arrossegats a trair les seves conviccions, relacions i ètica, adonant-se finalment que la seva història és la d’un crim que es llegeix com la declaració d’amor amagada entre les pàgines d’un llibre. L’esforç rere la càmera va ser recompensat amb el premi a la millor direcció a Canes, però l’alè de romanticisme tràgic que amara el film no s’entendria sense la presència de Tang Wei, que culmina aquí la particular destil·lació de la femme fatale que va iniciar a Desig, perill i Llarg viatge cap a la nit.