L'històric retorn a l'Àfrica d'un Déu captiu d'un museu francès

“Quan les estàtues moren, esdevenen art”. Amb aquesta frase s'inicia Les estàtues també moren, curt documental dirigit per Chris Marker, Alain Resnais i Ghislain Cloquet que presenta connexions amb Dahomey, la brevíssima i evocadora pel·lícula amb què la francosenegalesa Mati Diop va guanyar aquest any l'Ós d'Or. Totes dues obres transiten espais allunyats del documental més ortodox per reflexionar sobre la presència d'obres d'art africanes en museus occidentals, fruit del saqueig perpetrat pels colonitzadors europeus.

Diop mostra el viatge de tornada de vint-i-sis d'aquests tresors des d'un museu de França al seu país d'origen, la República de Benín, després de més d'un segle de captivitat. La proposta més agosarada del film, i el seu major encert, és utilitzar una d’aquestes estàtues com a guia narrativa: la veu en off d'ultratomba de la deïtat africana relata en primera persona i amb un estil líric, fragmentari, la seva estada forçada a la metròpoli (el símil entre les obres robades i els esclaus africans és evident) i les seves primeres impressions al tornar a aquella llar que ja no reconeix. L'autora d'Atlantique reprèn així el to fantasmagòric d'aquell notable film per parlar, potser de manera massa críptica i al·lusiva, del mode en què el colonialisme va convertir els habitants de tot un continent en espectres, en ànimes a la deriva en negociació contínua amb el seu propi passat i la seva identitat.