'Cualquiera menos tú' malbarata la pura energia sexual de Sydney Sweeney i Glen Powell

Will Gluck devia pensar que, si convertir el clàssic de Nathaniel Hawthorne La lletra escarlata en una comèdia d'institut li havia donat tan bons resultats a la fabulosa Rumors i mentides, que va catapultar Emma Stone a l'estrellat, ¿per què no fer alguna cosa similar amb Shakespeare, la comèdia romàntica i Sydney Sweeney, una altra estrella juvenil emergent arran de la seva participació a Euphoria? Sobre el paper no era mala idea. Però des de la primera escena, una primera trobada en una cafeteria que navega entre el ridícul, la vergonya aliena i l'angúnia –¿No és una mica esgarrifós que un paio que no coneixes de res insisteixi en quedar-se amb el teu abric mentre vas al lavabo?–, Cualquiera menos tú exhibeix la seva evident incapacitat per ressuscitar un gènere, el de la rom-com en clau popular, que sembla estar, avui dia, en cures pal·liatives.

És una llàstima, perquè Sweeney i Glen Powell (actor fetitxe de l'últim Linklater) no només són absurdament guapos –essencial per al caràcter aspiracional vinculat a la imaginació romàntica de totes les grans ficcions del gènere, des de Va succeir una nit fins a 10 raons per odiar-te–, sinó que encarnen amb solvència aquesta química electritzant que converteix el típic estira-i-arronsa dialèctic dels protagonistes en pura energia sexual. Ni tot l'esforç dels actors principals ni el carisma innegable de molts dels secundaris poden compensar un guió lànguid, sense inspiració, i una posada en escena amb la profunditat estètica d'un anunci per a una cadena de gimnasos.