'Creatura': per què ens fa por el desig de les dones?

“Està bé parlar les coses… És molt propi de la teva generació”, diu evasivament i sense gaire convicció el pare de la Mila, la protagonista de Creatura, quan aquesta li pregunta si la seva proximitat física l'incomoda. És un moment que defineix a la perfecció el repte (que no la provocació) que ens llança la pel·lícula d’Elena Martín Gimeno, una exploració del despertar i la frustració sexual d’una dona als trenta, quinze i cinc anys. Hi ha certa afinitat entre aquest personatge, interpretat per l’actriu i directora, i el que va encarnar al curtmetratge d’Irene Moray Suc de síndria, una jove que intentava desbloquejar el seu cos després d’una violació.

En aquest cas, però, no hi ha un trauma capital que descodifiqui el relat, sinó una acumulació d’experiències que han erosionat el desig de la Mila, com si es tractés d’una abjecció de la qual no s’ha de sentir ni parlar. Intentar manifestar-lo, compartir-lo o comprendre’l xoca amb el rebuig i la vergonya, primer de la seva família i després de la seva parella, i aquesta problematització es filtra en el subconscient del personatge, manifestant-se en forma de somnis inquietants, i se somatitza en èczemes que li cobreixen la pell (no hi ha dubte que Martín Gimeno coneix les expressions més físiques del gènere de terror).

Analítica i reflexiva en la seva estructura en tres temps i extremadament intuïtiva i orgànica a l’hora de trobar veritat en els gestos i les frases dels actors i actrius que construeixen cada escena, Creatura és una obra porosa i dialogant, narrada des d’una experiència generacional singular, però en la qual totes les mirades poden trobar el seu lloc, ja sigui la de les dones (de qualsevol edat) alienades de la seva sexualitat o la del pare que s’adona (amb més inquietud de la que estaria disposat a admetre) que la relació de la seva filla amb el seu propi cos és ja una realitat.