Un 'Cinema Paradiso' sense ànima al Xile profund i convuls

La danesa Lone Scherfig a la direcció, la catalana Isabel Coixet i el brasiler Walter Salles al guió i la francoargentina Bérénice Bejo, l'espanyol Antonio de la Torre i el catalanoalemany Daniel Brühl encapçalant el repartiment. Una pila de noms de prestigi apareixen als crèdits de La contadora de películas, adaptació de la novel·la del xilè Hernán Rivera Letelier que pretén celebrar el cinema com a taula de salvació en temps difícils. El poti-poti internacional acaba jugant en contra d'una pel·lícula que explota la visió nostàlgica del cinema com a paradís perdut de la infància i com a experiència col·lectiva tant sagrada com popular. Aquí s'hi afegeix una perspectiva local en principi prou estimulant. La família protagonista, habitants d'una colònia minera al desert xilè d'Atacama als anys seixanta, és tan pobra que només poden enviar al cinema la filla petita, que usa el seu talent per a la narració oral per transmetre de forma vicària el gaudi que ha experimentat amb cada film.

Malgrat el rodatge en localitzacions reals, La contadora de películas desprèn un aire massa artificiós. Com a melodrama no arriba mai a envolar-se perquè esquiva aprofundir en qualsevol conflicte per quedar-se sempre en una còmoda inanitat. La tria dels films contats resulta en excés tòpica, excepte pel paper que hi juga Johnny Belinda (1948). I tot plegat desemboca en una història poc creïble d'empoderament femení que certifica la condició més prefabricada que sentida de la proposta.