Els gossos també caguen, pixen i follen

Informació de servei: aquesta pel·lícula no és una comèdia familiar bufona amb animalons, ans al contrari. Vida perra entronca amb altres films recents com Cocaine bear o Sin malos rollos en la seva voluntat de reactivar la comèdia grollera, un subgènere de llarga tradició al cinema nord-americà que va entrar en crisi fa uns anys. Apadrinats per Phil Lord i Christopher Miller, el director Josh Greenbaum i el guionista Dan Perrault restitueixen als gossos aquella essència escatològica que els films tradicionals amb bèsties i l'estètica bufona els han arrabassat. Aquí els gossos segellen la seva amistat pixant els uns sobre els altres (es consideren "pixamics"), utilitzen la merda com a arma d'alliberament i no paren de xerrar sobre penis, tant humans com canins. De fet, la colla protagonista s'embarca en la missió de retrobar l'antic propietari d'un dels gossos, que el va abandonar al carrer, per venjar-se'n... arrancant-li la cigala.

Vida perra conrea un humor estripat en molts moments hilarant alhora que reivindica aquesta perspectiva menys antropomorfitzada de les bèsties. Sense radicalitats, que al cap i a la fi som davant d'un film d'imatge real amb animals que parlen. Però, malgrat el seu final domesticat, resulta gratificant que una pel·lícula amb gossos se situï als antípodes de Sempre al teu costat, Hachiko, aquell drama pervers que celebra la submissió alineada dels quissos als humans com un valor positiu.