La lluita contra la intolerància de la nova sensació del cinema d’autor europeu

Després d’irrompre en el panorama cinèfil amb la fustigadora Girl, en què es retratava el viacrucis d’una jove transgènere que somniava a convertir-se en ballarina, el belga Lukas Dhont poleix el seu discurs sobre la construcció de la identitat en la delicada Close, guanyadora del Gran Premi del Jurat a Canes. Aquí, el focus es posa sobre el fort vincle afectiu que comparteixen dos nois de tretze anys, una unió que es veu esquinçada pels prejudicis de caràcter homòfob que expressen alguns companys d’institut. A la manera de Céline Sciamma, Dhont aprofita tot el poder expressiu dels gestos i mirades dels seus joves protagonistes per exposar la vulnerabilitat dels sentiments davant les escomeses de la intolerància.

En la melosa obertura de Close, la parella de millors amics –uns magnètics Eden Dambrine i Gustav De Waele– juguen pels voltants i al bell mig d’una plantació de flors. Dhont abraça així la metàfora d’una natura que, en ple apogeu, mostra els seus millors colors abans de caure presa del pansiment. El problema és que la jove promesa del cinema d’autor europeu no en té prou amb la melancolia que s’apropia del relat quan l’entorn social conspira contra els seus àngels caiguts, i necessita subratllar les seves tesis amb dues tasses de fatalisme. Un excés de dramatisme que, en tot cas, no desacredita Dhont com un agut observador de les cruïlles identitàries que defineixen el món contemporani.