L’esdeveniment cinematogràfic de l’any (amb permís de Barbenheimmer)

Durant els últims trenta anys els cinèfils ho hem tingut molt fàcil per admirar Víctor Erice. El llarg període d’inactivitat no precisament voluntària que va seguir a l’estrena d’El sol del membrillo el 1992 permetia contemplar una filmografia breu, però perfecta, i ens va acostumar a parlar en passat de l’autor d’El espíritu de la colmena. Per això, l’arribada de Cerrar los ojos produïa un cert temor: estaríem tots (la pel·lícula, però també nosaltres) a l’altura del mite? El cert és que els primers minuts poden disparar l’alarma, perquè ens posen davant un artifici i una manera de declamar el guió que sembla un record rovellat. Però quan prenem consciència que ens hem endinsat en unes estances que feia molt temps que estaven tancades, també podrem meravellar-nos de trobar-hi mecanismes antics que encara funcionen a la perfecció, potser perquè els ha dissenyat un mestre.

En el fons, les coses no han canviat tant. A l’univers d’Erice, el cinema continua sent una força transcendent que afecta els personatges, que ja no són infants amb la mirada neta sinó adults desencantats com el que encarna Manolo Solo, un cineasta retirat, perseguit per l’absència del seu actor protagonista i millor amic, que va desaparèixer mentre rodaven una pel·lícula. Aquest espectre mou les imatges d’una obra travessada per relats inacabats (com un caprici oriental on Erice evoca la frustrada adaptació d’El embrujo de Shanghai de Juan Marsé) i per les ficcions que habitem durant la nostra vida. No deu ser casualitat que el relat ens condueixi a l’Andalusia on el cineasta no va poder viatjar a El sur, i que sigui allà on Cerrar los ojos es reveli com el revers d’Arrebato: si en el film d’Iván Zulueta el cinema raptava el director i els seus personatges, en el d’Erice els allibera. L’espai de silenci que es crea entre aquestes dues pel·lícules conté tota la grandesa i totes les ombres de la història del cinema a Espanya.