Hi ha lloc per a l’empatia en l’esport d’elit?

A mig camí entre el drama intimista i el thriller psicològic, Caída libre situa la seva reflexió sobre el desig de control i la gestió del poder en l’àmbit de la gimnàstica rítmica d’elit. En aquest univers, marcat per una competitivitat ferotge, destaca l’altiva figura de la Marisol (intensa Belén Rueda), una entrenadora que imposa la seva cerca de l’excel·lència amb un tarannà despòtic. No obstant això, la Marisol viu atrapada en una flagrant paradoxa, atès que l’autoritat que exerceix sobre les seves deixebles –entre les quals destaca una gimnasta d’origen ucraïnès (Maria Netavrovana)– contrasta amb la incapacitat per mantenir sota control la seva vida matrimonial.

Per perfilar la tèrbola personalitat de la protagonista, la cineasta barcelonina Laura Jou desplega una posada en escena amarada d’una precisió gairebé malaltissa. Els mil·limètrics moviments de càmera remeten al perfeccionisme de David Fincher, mentre que el film pica l’ullet al cinema de Brian De Palma quan posa en joc la idea d’una perversitat emmascarada –la primera imatge del film mostra la Marisol aplicant-se maquillatge com si fos camuflatge de guerra–. L’exemplar energia visual de Caída libre s’entrebanca a vegades amb uns diàlegs de caràcter didàctic, i els girs finals de la trama semblen escapar a la lògica del relat, però en conjunt la pel·lícula aconsegueix reflectir la violència d’un món colpejat per l’autoritarisme i la manca d’empatia.