C. Tangana no canta, no afina i ara tampoc dirigeix cinema, però quin bon documental

Hi ha un intangible a La guitarra flamenca de Yerai Cortés que costa d’objectivar. I és que és una pel·lícula en la qual es noten les ganes que l'equip tenia de fer-la. En aquest documental sobre el guitarrista flamenc que va enlluernar C. Tangana es percep passió per compartir una història, il·lusió per fer-ho amb un art que per als seus creadors és nou (Antón Álvarez, és a dir, C. Tangana, debuta com a director amb aquest film) i, en general, fam per comunicar. Tot això és molt relatiu en una disciplina tan col·lectiva i en una indústria amb tants interessos com el cinema. I, com deia abans, no deixa de ser una apreciació sobre uns actius molt eteris. Però, com el duende, si hi són, es noten.

Documental creatiu, arrauxat i sense esbravar, La guitarra flamenca de Yerai Cortés té tanta empenta que passa per damunt de les seves pròpies mancances. Les seves virtuts són molt més enlluernadores que els seus pecats, vaja. D’entrada, té un elenc de personatges que qualsevol departament de càsting somiaria trobar (per a un reality o per a una ficció). Després, aposta per posar en imatge la música i per vincular-la amb els entorns d’on neix de mil maneres diferents, de vegades de forma hipernaturalista, d’altres amb sofisticació abstracta. I, finalment, combina comèdia i drama en un fil conductor sobre el secret familiar que motiva Yerai Cortés a fer la música que fa, que és on rau el veritable missatge del film: tota creació artística amaga uns motius de fons que expliquen la seva bellesa.