Darren Aronofsky redimeix els pecats actorals de Brendan Fraser a 'La ballena'

Si, aferrats a la “teoria de l’autor”, analitzem La ballena com “una pel·lícula de Darren Aronofsky”, podríem arribar a proclamar que som davant d’una espècie d’autoremake d’El lluitador, film que li va valer un Lleó d’Or de Venècia al cineasta novaiorquès. I és que les dues pel·lícules retraten figures masculines autodestructives que busquen una certa pau espiritual en el retrobament amb les seves filles. D’altra banda, si estudiem La ballena des d’una “teoria de l’actor”, podríem llegir el film com la redempció de Brendan Fraser, el protagonista de George de la jungla i La mòmia, que després d’anys d’ostracisme es reivindica com un bon intèrpret dramàtic en la pell d’un professor d’anglès que pateix obesitat severa.

Combinant les perspectives autoral i actoral, ens podríem preguntar si és l’interès d’Aronofsky per observar sense distraccions la tasca de Fraser el que porta el cineasta a renunciar a l’excitant inventiva visual que havia caracteritzat la seva obra. És possible que l’academicisme de la proposta beneficiï el lluïment de l’estrella renascuda, que transmet colpidores bafarades de tendresa des de les profunditats del maquillatge prostètic que el converteix en un home de 250 quilos. Tanmateix, el talent de Fraser (nominat a l'Oscar) no pot tapar el tremendisme d’una pel·lícula que avança, en clau proselitista i lacerant, cap a la celebració d’una forma de perdó transcendent i sacrificial.