'Una bonita mañana': Léa Seydoux il·lumina la tristesa de la vida

Presenciar la decadència del cos, deixar-se arrossegar per la il·lusió d’un nou amor. Entre l’eros i el tànatos, al cap i a la fi, transcorre la vida, encara que, per molt clar que ho tinguem, “de vegades viure és una mica difícil”, tal com es diu a Una bonita mañana, la nova meravella de Mia Hansen-Love. La vida és complicada per a la Sara, una jove vídua amb la captivadora i bressoniana presència de Léa Seydoux, que té cura del seu pare (Pascal Greggory), afectat d’una malaltia neurodegenerativa, i la seva filla mentre treballa com a intèrpret. En paral·lel, es retroba amb un antic amic (Melvil Poupaud) i tots dos s’enamoren, malgrat que ell està casat i també té un fill. Com enfrontar-se als canvis? Com sobreviure a la incertesa, al dolor?

Les pel·lícules de Mia Hansen-Love no donen respostes, però, sota un naturalisme que sembla mostrar-nos la veritat de les coses, ensenyen a construir lligams afectius quan tot sembla anar en contra. Com li succeïa a la Nathalie (Isabelle Huppert) de L'avenir, la Sara també es troba extraviada al mig d'una selva obscura, afrontant resignada un present que no ha decidit. No són poques les escenes que Hansen-Love talla quan la protagonista sembla posar-se a plorar, en un gest de direcció pudorós i de resistència. Quan la Sara finalment plora, ho fa en plena primavera, il·luminant encara més la seva càlida malenconia, els ulls inflamats de pena.