Austin Butler i Tom Hardy cremen roda

A la cançó The leader of the pack, la icònica girl band dels 60 The Shangri-Las cantava –amb el salvatge rugit de fons d'una moto– sobre la seva passió adolescent per un noi suposadament dolent que les cantants sabien que només "estava trist". Jeff Nichols, autor imprescindible del cinema nord-americà actual –seves són les fantàstiques Take shelter i Mud–, fusiona l'irresistible alè romàntic de les cançons de The Shangri-Las amb el descarnat realisme documental del llibre fotogràfic The bikeriders, de Danny Lyon, per retre un brillant homenatge a les pel·lícules de moters que constitueix, al mateix temps, una elegíaca descripció de la fi d'una època.

En aquesta adaptació exemplar i molt lliure de l’excel·lent obra fotogràfica de Lyon, Nichols combina detalls molt específics sobre l’estil de vida i les insòlites regles internes d’un club de moters dels 60 amb una mirada idealitzada que permet transformar la realitat en llegenda. En això té molt a veure el carismàtic trio protagonista: si Tom Hardy sembla la versió madura del Marlon Brando d’El salvatge, Austin Butler en té prou amb una mirada filmada a càmera lenta i la seva particular manera d'agafar una cigarreta per afermar un estrellat que ja és irrefutable. Però Bikeriders és, com The leader of the pack, una història de moters filtrada a través d'una mirada femenina: una inspirada Jodie Comer és la veu narrativa –i també de la consciència– d'un film que sembla assumir el seu anacronisme voluntari amb un captivador to fúnebre.