Terence Davies culmina la seva amarga crònica de l’experiència 'queer'

Si no fos perquè som en mans de Terence Davies, un cineasta encaparrat a reivindicar (i reformular) el classicisme des de la nostàlgia, es diria que Benediction, el seu biopic del poeta homosexual i objector de consciència Siegfried Sassoon, captura amb precisió el zeitgeist contemporani. ¿És possible imaginar temàtiques més urgents que el compromís antibel·licista i la lluita pels drets de la comunitat LGTBI? En realitat, Davies porta retratant la repressió gai des de l’autobiogràfica The Terence Davies Trilogy, filmada entre 1976 i 1983, tot i que Benediction traça vincles amb el present no només a través del tema, sinó també mitjançant la forma, com demostren els sorprenents trucatges digitals que engalanen el film. Així, un genial travelling circular al voltant del protagonista ens porta des de l’esplendor juvenil (un brillant Jack Lowden) fins a la vellesa amarga (un demacrat Peter Capaldi) a través d’un prolongat morphing. Un efecte gens gratuït si tenim en compte l’obsessió del cineasta de Liverpool per la tensió entre l'etern –el passat que torna– i l'efímer: la consciència que el temps, i també l’amor, sempre s’acaben esmunyint entre les mans.

Majestuosa i desoladora, Benediction ratifica el vigor estilístic i les fixacions de Davies, començant per la idea de la memòria com a punt de trobada de l’experiència personal i una consciència col·lectiva marcada, en el cas britànic, per l’ona expansiva de les guerres mundials. En aquest sentit, la figura de Sassoon permet al director de Veus distants invocar, en composicions frontals i sinuoses panoràmiques, el record traumàtic de la Gran Guerra, l’aflicció d’un artista turmentat –com a A quiet passion, el film de Davies sobre Emily Dickinson– i la desventura d’una homosexualitat colpejada per la brutalitat dels dogmes conservadors.