Quan morir-se és una festa

Beetlejuice no va ser la primera pel·lícula dirigida per Tim Burton (abans hi va haver La gran aventura de Pee-Wee), però potser sí que va ser la primera pel·lícula de Tim Burton, aquella que va descobrir al públic un cineasta amb una afinitat pel macabre i l’estrafolari. Té tota la lògica del món, doncs, que el director hagi tornat a aquest espai feliç just en el moment en què estava a punt de defallir sota el pes d’encàrrecs corporatius, com ara la versió en imatge real de Dumbo que va realitzar amb Disney el 2019, i que no dubta a titllar d’experiència traumàtica. El dard que la gran factoria de l’animació (i de les propietats intel·lectuals) rep en una escena de Beetlejuice Beetlejuice és només un dels senyals que ens indiquen que Burton necessitava desfogar-se, raó per la qual ha invocat al dimoni bergant encarnat per Michael Keaton, que encara es desfà per una Winona Ryder que ja no és l’adolescent gòtica del primer film, sinó una mèdium de popularitat televisiva que malda per reconnectar amb la seva filla (Jenna Ortega) i que no ha acabat de llimar la relació amb la seva madrastra, l’egocèntrica artista interpretada amb el punt just de divisme per Catherine O’Hara.

No cal estar al cas de les desventures recents de Burton per adonar-se que el director s’ho ha passat d’allò més bé rodant Beetlejuice Beetlejuice. Es nota en la manera com es passeja per decorats d’arquitectura trapezoidal, en els festius esclats de fluids i violència bufa (en el cinema de l’autor d’Eduard Manstisores la sang és sempre feliç), i en les ganes que té de proclamar el seu amor per Monica Bellucci, a qui es delecta filmant com a núvia cadàver. Aquesta festa, però, té un revers desencisador: l’evidència, a mesura que avança el metratge, que Burton no està ampliant el terreny del seu joc sinó que, simplement, revisita fites ja conquerides. Només cal fixar-se en com el clímax replica i esgota la possessió musical que constituïa un dels punts àlgids del primer film. Finalment, no podem sinó sentir certa llàstima per l’insalubre Beetlejuice, que ja no sabem si és antagonista o antiheroi i a qui tots els personatges (i també Burton) reclamen interessadament per subvertir les normes; una mica com qui s’ajunta amb l’ovella negra de la colla de joventut per a una nit d’excessos i a l’alba abandona a la deriva per continuar amb la seva vida d’ordre. O, en el cas que ens ocupa, per fer la segona temporada d’una sèrie de Netflix.

[Les projeccions en català de Beetlejuice Beetlejuice es poden consultar en aquest enllaç]