Arriba a Netflix 'La sociedad de la nieve', la pel·lícula més ambiciosa de J. A. Bayona

Des que vam veure Naomi Watts vomitant un tros de liana a Lo imposible ens vam adonar que J.A. Bayona no era un cineasta caracteritzat per la subtilesa. L'espectacular seqüència del tsunami que obria aquesta pel·lícula –emparentada amb La sociedad de la nieve perquè també narra un esdeveniment real– feia entendre també que aquesta tendència al cop d'efecte anava lligada a una ambició artística il·limitada que semblava tenir com a principal objectiu convertir cada pel·lícula en una muntanya russa emocional, cada cop més gran, més alta, més ràpida. El cinema de Bayona pot despertar el recel d’aquells que es resisteixen a acceptar que els guiïn la mirada (i el cor i els budells) d'una manera tan inflexible, però en el cas de La sociedad de la nieve la tendència del cineasta a entendre el cinema com una mena d'experiència vivencial extrema sembla cobrar molt sentit.

La pel·lícula narra una història coneguda, la dels joves uruguaians que el 1972 van sobreviure dos mesos als Andes després d'un accident d'avió alimentant-se dels cossos dels seus companys morts. Bayona pren dues decisions fonamentals que allunyen el film de Viuen, la famosa pel·lícula prèvia: aposta per una estructura coral que busca defensar el poder del grup en detriment de l'heroisme individual i proposa un contundent treball de càmera –i de disseny de so– que construeix un univers eminentment físic, format per exagerats primers plans que mostren rostres desencaixats i cossos magolats per la fam i el fred. Aquesta aposta per una posada en escena del cos i de la carn (tot i que els plans referents al canibalisme estan en discret fora de camp) fa memorables algunes seqüències, com la de la primera nit –un malson gelat format per cossos entrellaçats i rostres aterrits per l'udol del vent i els crits dels moribunds– o la de l'allau que els enterra vius. Aquests moments semblen apuntar la possibilitat de l'exploració, crua i sensorial, del xoc entre cos humà i medi natural, que el cineasta no acaba d'emprendre del tot. Bayona acaba inclinant-se, en canvi, per una sentimentalitat lligada a una arriscada decisió de guió –la de la veu en off que narra la història– i per un final esperançador que, en la seva oda a la importància del grup per sobre de l’individu, podria ser llegit com una reivindicació –potser una mica forçada– del cinema com a art col·lectiu.