Una història de bruixes sense bruixes que fa més por que el cinema de por

Caramboles poètiques del calendari d’estrenes, El baño del diablo coincideix rimant a la cartellera amb Salve Maria. Tant la pel·lícula de Severin Fiala i Veronika Franz com el film de Mar Coll parlen de dues protagonistes femenines afligides per l’appel du vide, expressió francesa que descriu la crida del buit, els pensaments sinistres intrusius i, en general, la temptació de deixar-se arrossegar per la maldat pura. En els dos casos, tot i que un relat tingui lloc a la Catalunya urbana en temps actuals i l’altre a l'Àustria rural del segle XVIII, el vertigen fosc que fa embogir aquests dos personatges és el mateix: la por de perdre totalment la pròpia voluntat i, per tant, la identitat, després d’un canvi vital significatiu.

Val a dir que el desenllaç de la pel·lícula de Fiala i Franz és molt més cruel i salvatge que el del film de Mar Coll, que per alguna cosa aquesta parella de cineastes centreeuropeus són mestres en els relats de terror psicològic, com demostren títols anteriors com Bona nit, mama i La cabana sinistra (The lodge). Però, per molt que sembli una història de bruixes en un bosc tenebrós, per moltes heretgies i rituals truculents que apareguin en pantalla (tot i que tampoc tants), per molt esgarrifosos que fossin els casos reals sobre “suïcidis indirectes” que inspiren el film i per molt premi a la millor pel·lícula al darrer Festival de Sitges que tingui, El baño del diablo és una obra sobre la contemplació de l’abisme. Un tema molt poc de nínxol amb què probablement tothom pot projectar algun llampec vital de la seva existència (esperem que passatger, això sí).