Elogi d'una heroïna discreta contra el feixisme

En la seva primera pel·lícula com a director des d'A la carretera (2012), Walter Salles entronca amb aquells títols dels anys vuitanta que denunciaven l'horror de les dictadures a Llatinoamèrica. A Aún estoy aquí parteix del cas real de la desaparició de l'enginyer i antic polític Rubens Pavia al Brasil dels anys setanta. Però en lloc de fixar-se en la trajectòria militant de Pavia i intentar aclarir els detalls del seu segrest, Salles se centra en la reacció de la seva dona i mare dels seus cinc fills, Eunice, a qui dona vida Fernanda Torres (nominada a l'Oscar a millor actriu). El film subratlla així com la condició de desaparegut de Pavia afecta el seu entorn, alhora que traça de quina manera el terror incorre en la vida quotidiana d'una família ordinària i benestant.

Salles no pretén fer una panoràmica general dels esdeveniments polítics al Brasil de l'època, i converteix els Pavia en la caixa de ressonància concreta d'aquest període, des que viuen feliços a la seva casa davant del mar a Rio de Janeiro fins que es converteixen en l'objectiu del govern militar. Mitjançant la figura d'Eunice, Aún estoy aquí celebra una altra forma de resistència antifeixista, la d'una heroïna discreta que, sense sobrepassar els límits del que s'espera d'una mare i esposa, es manté ferma en la recerca del parador del seu marit i en la protecció de la joia de viure dels seus fills, mentre experimenta un procés de conscienciació política. Salles no escapa a cert convencionalisme en la seva proposta, però aconsegueix un film coherent en el punt de vista, i sobri, com la seva protagonista, a l'hora d'abordar una situació revoltant. Tanmateix, com a personatge, Eunice, resulta massa exemplar i d'una peça. Excepte en l'escena final, en què es recorre a la mare de Torres, Fernanda Montenegro (la protagonista d'Estació central del Brasil), per reblar la història amb una emoció continguda.