'Asteroid City': Wes Anderson no és d'aquest món

A l’inici de Moonrise Kingdom, una llar familiar era retratada com una casa de nines, i els seus habitants, com figuretes que semblaven ser allà perquè el director-demiürg pogués jugar amb elles. Aquesta seqüència plasmava perfectament la tendència de Wes Anderson a construir universos tancats que, d'una banda, evidencien el caràcter artificiós de tota ficció i, de l'altra, permeten al cineasta moure's amb total llibertat pel seu interior. Asteroid City té el to juganer i còmic d'aquell film i presenta una dialèctica semblant entre control (formal) i llibertat (temàtica), com no pot ser d’una altra manera en una obra que aborda les friccions misterioses entre vida i ficció, entre realitat i representació.

No és, doncs, casual que en una pel·lícula que evoca els Estats Units dels anys cinquanta i que fa de la seva iconografia el centre fetitxista de la representació –els cotxes bicolors, els motels de carretera, els diners amb les formes característiques de l’era espacial, les sessions de l'Actor's Studio–, molts dels protagonistes siguin actors, com aquesta versió d'Ava Gardner que interpreta una fabulosa Scarlett Johansson. Asteroid City és també el títol de l'obra que un dramaturg està escrivint a l'inici de la pel·lícula; la història que veiem (la vida dels habitants d'una petita localitat del desert que es veu trastocada en entrar en contacte amb un ésser d'un altre planeta) revela, des del principi, la seva naturalesa ficcional, el seu caràcter de relat dins d'un altre relat. I resulta sorprenent la capacitat d'Anderson per fer brollar autèntica emoció (la característica malenconia dels seus personatges, aquí més acusada) enmig d'aquesta complexa estructura de caixes xineses, però encara més la sensació que aquesta carcassa narrativa, lluny de limitar-ho, li permet explorar noves vies d'un univers personal que pot ser titllat de repetitiu, però que revela l'obcecada i quixotesca insistència d'un cineasta que no sembla d’aquest món.