'Asedio': el 'thriller' en què xoquen el fracàs de les polítiques d’habitatge i la corrupció policial
La interpretació com a agent d'antidisturbis de Natalia de Molina fa convincent el film de Miguel Ángel Vivas
'Asedio'
- Direcció: Miguel Ángel Vivas. Guió: Marta Medina
- 96 minuts
- Espanya i Mèxic (2023)
- Amb Natalia de Molina, Bella Agossou, Francisco Reyes i Fran Cantos
El del carrer Toledo número 15, a Parla, havia de ser un noble complex d'habitatge social, però la constructora a la qual se li va encarregar el projecte va fer fallida el 2010 i el seu pressupost va anar rebotant d’entitat a entitat fins a acabar al banc dolent. Abandonats en un forat legal, els pisos van anar sent ocupats fins a convertir l’espai en una síntesi simbòlica dels problemes i fracassos de la política i la gestió econòmica a Espanya. Asedio no explica el cas d’aquests habitatges, però que els triï explícitament com a escenari no és un detall menor, ja que contextualitza de manera idònia la història d’uns personatges amb diversos graus de mala maror moral, atrapats en una olla de pressió creada i explotada pels poderosos. Allà hi trobem la Dani, una agent d’antidisturbis que ha cremat aviat la idealització de la seva feina, i que durant una operació de desallotjament troba uns diners de dubtosa procedència. Quan decideix quedar-se’ls, la seva trajectòria vital fa un gir sense retorn, primer cap a la corrupció i, finalment, cap a una epifànica presa de consciència.
Sobre el paper, l’arc dramàtic de la protagonista sembla agafat pels pèls. Si en pantalla resulta mínimament convincent és mèrit de la interpretació, física i en primeríssim pla, de Natalia de Molina, i de la muscular posada en escena de Miguel Ángel Vivas, que crea un caos on la reacció s’imposa a la reflexió. El director torna a emprar el pla seqüència com a figura d’estil predilecte, però al contrari del que succeïa a la discutible Secuestrados, a Asedio l’exhibicionisme és matisat per una intel·ligent i laberíntica concepció de l’espai i per una confiança en la potència de l’off i de les situacions que queden en suspens per damunt de l’efectisme, malgrat que la dimensió simbòlica que vol assolir el film en els seus últims minuts potser arriba massa tard per guanyar-nos del tot.