'Armageddon time': cinema contra la insolència trumpista

Prenent com a model l’autobiogràfica Amarcord, en què Federico Fellini va retratar la Itàlia feixista de la dècada de 1930 amb dosis equivalents de nostàlgia i esperit crític, James Gray –un dels grans auteurs del Hollywood actual– rememora amb Armageddon time la seva preadolescència a la Nova York de principis dels anys 80, en les albors de l’era Reagan. El resultat d’aquest exercici d’autoficció és un colpidor drama intimista que transita des de l’exaltació inicial (amb Anne Hathaway i Jeremy Strong com els pares d’un clan que sembla sortit de Toro salvatge de Martin Scorsese) fins a un assossec meditatiu que permet a Gray reconciliar-se amb la seva herència familiar mentre passa comptes amb una nació regida per la llei del més fort.

Tocat per l’esperit rebel de l’Antoine Doinel d’Els 400 cops, el jove protagonista d’Armageddon time es veu empès a un món de fronteres tàcites, tant en la jerarquia social com en matèria de raça i gènere. Un univers asfixiant del qual l’alter ego de Gray aconsegueix escapar gràcies a l’afectiva tutela del seu avi matern, interpretat amb delicada autoritat per un sensacional Anthony Hopkins. És a través d’aquest vincle intergeneracional, que confronta la memòria de l’Holocaust amb el sorgiment del neoliberalisme, que el director de Two lovers descriu, amb gran emotivitat, la construcció d’una fèrria ètica igualitària, contrària a la insolència dels poderosos.