Christian Bale i Margot Robbie, en lluita contra el feixisme

Pel seu repartiment estel·lar i el seu didactisme polític, resulta temptador comparar Amsterdam, el nou film de David O. Russell, aquest gos verd consentit per Hollywood, amb No mires arriba, la comèdia d'Adam McKay sobre la crisi climàtica. Les dues són sàtires sobre uns Estats Units sacsejats per l'odi i la desinformació trumpista, però Russell respon al tremendisme de McKay amb una faula històrica marcada per l'excentricitat i assentada en un anacronisme voluntari.

I és que Amsterdam, que narra molt lliurement un intent real de cop d'estat feixista als Estats Units de començaments dels anys 30, no és tant un cal·ligràfic film d'època com un comentari divertit –i, de vegades, extenuant– sobre el món actual, però construït sobre les ruïnes de ficcions prèvies; un exercici d'exhumació fílmica que el cineasta ja havia assajat a La gran estafa americana. Així, cinema bèl·lic, comèdia esbojarrada, thriller conspiranoic i pel·lícules de detectius s'integren de forma acumulativa en el desenvolupament d'una confusa trama de misteri que ningú (ni tan sols els seus protagonistes, el carismàtic trio d'investigadors format per Christian Bale, John David Washington i Margot Robbie) sembla gaire interessat a resoldre.

La desconcertant combinació de registres interpretatius de l'excel·lent grup d'actors convocat afegeix una capa més d'estranyament: Anya Taylor-Joy està especialment inspirada a l'hora d'introduir una gestualitat netament contemporània (ganyotes excèntriques, digressions, interrupcions abruptes) en un personatge d'inspiració clàssica, una femme fatale amb la impulsivitat i la impaciència d'una late millennial. Per la seva naturalesa excessiva i irregular i l’obvi discurs anti-Trump, Amsterdam està lluny de ser perfecta, però, en l’agosarada aposta per l’anacronisme i la festiva celebració de l'art i l'amistat, també resulta estranyament irresistible.