Una confusa pel·lícula familiar amb un Ryan Reynolds en pilot automàtic

La nova pel·lícula de John Krasinski –l’inoblidable Jim Halpert de la sèrie The Office i director de la saga de terror Un lloc tranquil– sembla tenir clar quins són els seus referents, encara que no és capaç d'emular-los. Aquesta confusa història sobre una preadolescent que, enfrontada a una angoixant situació personal, comença a veure els amics imaginaris oblidats pels nens que els van crear, sembla una síntesi de certes obres de Pixar –la saga Toy Story i Del revés– i de fites recents del cinema familiar com Paddington 2 o Wonka. El problema és que Krasinski no aconsegueix ni el prodigiós equilibri tonal entre el drama i la comèdia de les primeres, ni l'excentricitat i l'encantador aire retro de les segones.

Amigos imaginarios es queda, doncs, en terra de ningú, i la seva defensa –que remet a Roald Dahl– de la imaginació infantil sobre el gris món adult no és prou contundent per fer sorgir màgia, o un cert efecte de meravella, del que és, en essència, un melodrama familiar. Krasinski carrega massa les tintes en la part sentimental de la història, encara que no es pot negar l'alè màgic de certes seqüències aïllades –la renovació, sorgida de la imaginació de la protagonista, de la residència per a amics imaginaris jubilats–, així com l'encert en el disseny dels ens fantàstics, als quals presten la seva veu estrelles com un inspirat Steve Carell, George Clooney o Emily Blunt, l'esposa del director. El pitjor, però, és la sensació de caos narratiu: no pot ser bon senyal que, veient un film destinat al públic familiar, sentis que has de concentrar-te tant a entendre les regles de la història com quan vas veure per primera vegada Origen, de Nolan. I també hi juga en contra la intuïció que la pel·lícula podria funcionar igual sense la seva màxima estrella, Ryan Reynolds, que interpreta en pilot automàtic un personatge absolutament prescindible.