Almodóvar s'acosta al sublim en un drama de cambra sobre la mort com a experiència vital

A Dolor y gloria (2019), la seva pel·lícula d'inspiració més clarament autobiogràfica, Pedro Almodóvar confrontava la por al patiment i a la solitud que suposa envellir. A La habitación de al lado va un pas més enllà i aborda la mort en una pel·lícula, tanmateix, menys autoindulgent i més serena que la protagonitzada per Antonio Banderas. En el seu primer llarg en anglès, el director manxec parteix de la novel·la Cuál es tu tormento, de Sigrid Nunez, per orquestrar un drama íntim al voltant de Martha (Tilda Swinton), una corresponsal de guerra malalta que opta pel suïcidi assistit, i Ingrid (Julianne Moore), l'escriptora que li dona suport en aquest procés, il·legal als Estats Units.

El canvi d'escenari i de llengua li escau, al director. Almodóvar sembla identificar-se amb el passat contracultural derivat en privilegi artístic que comparteixen les protagonistes. Per altra banda, la distància nacional potser ha contribuït al fet que siguem davant de la pel·lícula més depurada de la seva filmografia, un film que es concentra en la prodigiosa interacció entre les dues dones/actrius fins al punt que els desviaments d'aquest nucli dramàtic, com els flashbacks o les converses amb el personatge de John Turturro, desequilibren la solidesa de to i d'emoció del conjunt.

Amb La habitación de al lado revitalitza l'anomenat cinema de dones clàssic des de les coordenades de les pel·lícules de cambra europees i des d'una perspectiva en positiu sobre les relacions femenines. En la reconnexió entre les dues protagonistes hi ha una experiència poc sovint reflectida a la pantalla, la d'una segona oportunitat en els vincles afectius que no té res a veure amb l'amor romàntic. Resulta un plaer contemplar com es forja aquesta complicitat única i només concebible en l'edat madura entre una dona que encara la mort i l'amiga retrobada que l'acompanya, entre la calidesa discreta de Moore i la resolució meditada de Swinton, una unió que desemboca en una experiència vitalista de morir que només saben transmetre els més grans.

Almodóvar: "La meva pel·lícula és el contrari dels discursos de l’odi"