Què fa que algú sigui bon pare o bona mare?
El protagonista de 'Paràsits' encapçala 'Broker', la primera incursió en el cinema coreà del japonès Hirokazu Koreeda
- Direcció i guió: Hirokazu Koreeda
- 129 minuts
- Corea del Sud (2022)
- Amb Song Kang-ho, Dong-won Gang i Bae Doona
Al cinema de Hirokazu Koreeda no hi ha famílies típiques. Des de germans orfes i menors que no volen ser tutelats fins a nuclis intergeneracionals que conviuen per necessitats econòmiques i d'afectes, passant per matrimonis amb els fills intercanviats, els protagonistes de films com Ningú sap res (2004), Like father, like son (2013), La meva germana petita (2015) o Un assumpte de família (2018) demostren que la família no es redueix al model patriarcal, i que ser bon pare o bona mare no depèn ni de la consanguinitat ni de l'estatus social. Broker insisteix en aquestes idees. La primera incursió en territori coreà d'aquest conegut cineasta japonès segueix les desventures d'un parell de pillastres, el Sang-hyeon (Song Kang-ho) i en Dong-soo (Dong-won Gang) que, rere la tapadora d'una tintoreria, es dediquen al tràfic de bebès abandonats per vendre'ls a famílies riques. Mentre fugen tant de la policia que els encalça com d'una colla de mafiosos, els dos homes, juntament amb la So-young (la cantant Lee Ji-eun), la mare jove de l'últim bebè amb què volen fer negoci, i un nen orfe s'embarquen en un viatge durant el qual esdevindran una altra d'aquestes famílies atípiques.
Koreeda ha confiat en un dels actors més populars del cinema coreà, Song Kang-ho (protagonista de Paràsits i de bona part de la filmografia de Bong Joon-ho) per al tipus de personatge que ell encarna millor que ningú, el pare de classe obrera una mica murri però de bon cor. Pocs actors resultarien tan convincents i entranyables en un paper que a priori ens hauria de generar rebuig, el d'algú que trafica amb criatures. Però Koreeda juga fort al melodrama popular amb cert regust neorealista. Es posa al costat de la colla de personatges al marge del sistema que ho han tingut difícil a la vida i s'esforcen per canviar. És movent-se en aquest territori, el dels perdedors que aprenen a tenir cura els uns dels altres malgrat les circumstàncies, que el director japonès sap guanyar-se el públic.
Per això, altres elements del film resulten sobrers, com la inclusió del nen orfe que només augmenta la tendència al sentimentalisme del film, o la massa embolicada subtrama mafiosa que estructura la narrativa. El final es mou igualment en un equilibri precari entre mantenir certa versemblança argumental i voler atorgar una conclusió feliç als protagonistes.