'Air': Matt Damon i Viola Davis són el motiu per veure un film sobre unes sabatilles esportives

Un dels mèrits d’Air, la cinquena pel·lícula de Ben Affleck com a director, és aconseguir el que semblava impossible: que un film sobre la creació d'unes sabatilles esportives sigui, a estones, emocionant. Air explica la història de l'acord comercial que va signar un jove Michael Jordan amb Nike el 1984 i que va propiciar la creació de les icòniques Air Jordan, que va canviar per sempre el futur de la companyia. Affleck aplica la tensió i l'èpica de qualsevol drama d’esports clàssic al que és, en essència, un thriller corporatiu: les pistes de bàsquet són substituïdes per oficines i sales de reunions, i l'equip de perdedors que, contra tot pronòstic, aconsegueix superar el favorit és aquí un grup d'executius de Nike que, liderats per un director de màrqueting amb sobrepès (un Matt Damon inspirat), roben a la competència el contracte amb un dels millors atletes de la història.

Tirant de metàfora esportiva, diríem que Air té equip –el repartiment inclou no només Viola Davis, capaç de provocar empatia amb un arqueig de cella, sinó l'esperada reunió de Damon i Affleck, que destil·len una química insuperable en les escenes que comparteixen–, però li falta projecte. Malgrat la confiança total d’Affleck en els seus actors, als quals capta sovint en primers plans reverents, i un muntatge veloç que transmet la voràgine d'una negociació d'alta volada, el guió està més a prop del truc sentimental que de la profunditat discursiva. No està a l'abast de tothom escriure La xarxa social –un altre thriller corporatiu amb un retrat ferotge del sistema de classes als Estats Units tardocapitalistes–, però hauríem agraït una aproximació més crítica al negoci multimilionari del patrocini esportiu.