Abraçar una idea més modesta de felicitat

La casa materna torna a ser l'espai en què Celia Rico Clavellino redimensiona les distàncies entre una mare i una filla. Si la seva opera prima, Viaje al cuarto de una madre, se centrava en aquell moment en què una filla abandona la llar per fer la seva vida tot deixant la mare sola, en aquest segon llargmetratge la protagonista renuncia a les vacances d'estiu i torna a ca la mare per tenir-ne cura després que la dona hagi patit un accident casolà. A Los pequeños amores, el retrobament serveix de caixa de ressonància de les decisions voluntàries i de les circumstàncies que han portat aquestes dues dones a viure soles.

Adriana Ozores clava el personatge de l'Ani, la senyora gran avesada a l'autosuficiència que de sobte comença a ser dependent, i projecta la recança que això li produeix en petits retrets alhora banals i irritants. Una afinadíssima María Vázquez encarna la Teresa, una dona de quaranta-i-pocs anys que assumeix que la vida no li ha anat com esperava. A través seu, i amb aquell mestratge per al retrat naturalista de personatges de carn i ossos que predomina entre la generació actual de directores, Rico Clavellino perfila aquest model de dona de mitjana edat sense fills ni parella estable en part per voluntat pròpia a qui toca abraçar una concepció més modesta de la felicitat. Com a contrapunt, el pintor de parets que encarna amb vulnerable encant Aimar Vega, un noi encara ple de somnis de joventut i d'oportunitats per equivocar-se.

A primera vista, som davant d'un film més lluminós i airejat que l'anterior. Però la sentor vital de l'estiu també serveix per compensar, en connexió amb els temes de pop melangiós que sonen a la banda sonora –com El bello verano, de Family, i I go to sleep, de The Kinks–, el pòsit de profunda melancolia que es va instal·lant en l'audiència a mesura que avança el metratge.