'20.000 espècies d’abelles': tendra faula en euskera sobre el viatge d’iniciació d’una nena trans

“La meva àvia deia que si alguna cosa no té nom no existeix”, diu la Lourdes a la seva neboda petita Cocó en un dels moments clau de 20.000 espècies d’abelles. Només és un nom, però els noms ajuden les persones a enunciar-se i a fer que la gent les reconegui tal com volen. L’acceptació d’aquest desig tan íntim, de vegades tan difícil d’explicar, és el magma que batega a l'opera prima d’Estíbaliz Urresola.

La cineasta, amb una sòlida trajectòria en el curtmetratge, ens parla a 20.000 espècies d’abelles d’una nena trans que va néixer com a Aitor però que vol que la seva família l’accepti com a noia sota el nom, primer, de Cocó. La pel·lícula segueix la família quan la mare, l'Ane (Patricia López Arnaiz), sumida en una crisi professional i sentimental, aprofita les vacances d’estiu dels tres fills per tornar a la casa de l’àvia, dedicada al cultiu d’abelles i la producció de mel. Més enllà del retrat familiar tradicional, el film és, en poques paraules, un viatge d’iniciació en què una nena adquireix la confiança i la determinació necessàries per expressar allò tan profund com qui és, i Urresola sap plantejar, en aquest sentit, les preguntes adequades en els moments precisos. És en les converses entre la Cocó i la seva tia àvia on la pel·lícula desplega la veritat que porta endins, amb una sensibilitat desarmant.

D’altres vegades, tanmateix, Urresola insisteix massa en les tensions de la transició de gènere, repetint idees i, com a conseqüència, deixant de banda la resta de personatges. No s’entén gaire bé, per exemple, quin és el rol del pare. Tampoc queda clar com es resoldrà el conflicte entre l’Ane i la seva mare. Són carències habituals de les opera prima i que, en certa manera, s’atenuen amb la interpretació tan magnífica de la petita Sofía Otero, un veritable diamant en brut.