'Costa Brava, Líbano': quan el pati de casa es transforma en un abocador

De la mateixa manera que Alcarràs explora la progressiva pèrdua de les arrels que ens lliguen al paisatge de les nostres vides, Mounia Akl també reflexiona a Costa Brava, Líbano sobre com els grans conflictes mediambientals afecten la gent. Akl, que ha comptat amb l'osonenca Clara Roquet (directora de Libertad) en les tasques d’escriptura, proposa una ambiciosa pel·lícula en clau d’al·legoria política que aconsegueix desplegar tot el potencial metafòric de la seva premissa, tot i que, per moments, la seva aposta pel maximalisme i alguns girs bruscos resten potència a les seves reflexions. Costa Brava, Líbano segueix una família que, havent fugit de la conflictivitat i la pol·lució de Beirut per establir-se en una casa aïllada al camp, veu com el seu oasi utòpic entra en crisi quan el govern instal·la un abocador just al costat. La imatge d’una deixalleria aporta tanta contundència narrativa que Akl no hauria necessitat gairebé res per deixar que el malestar creixés per si sol, infiltrant-se a poc a poc en les dinàmiques de la família. En canvi, la cineasta busca constantment exhibir les tensions provocades per la situació, ja sigui en discussions i altres elements molt dramàtics. En tot cas, sorprèn la determinació de la pel·lícula en tant que opera prima: fins i tot en els moments més irregulars, Akl sap que ha de parlar, sigui com sigui, de l’estat de putrefacció d'un país que no pot evitar estimar.