Hirokazu Koreeda: “A Corea hi ha tres llocs on es poden abandonar nens en bústies”

BarcelonaAl començament de Broker, la pel·lícula que acaba d'estrenar Hirokazu Koreeda, una dona diposita la seva criatura a les portes d'una església, just davant d'una caixa especial pensada perquè les mares hi deixin de manera anònima els fills no desitjats. Però abans de ser recollit, el nen és robat per uns traficants que buscaran pares a la criatura a canvi d'un preu mòdic. Només el director japonès podia convertir elements tan sòrdids en un altre dels seus melodrames agredolços marca de la casa, amb els quals Koreeda continua explorant les famílies formades més enllà dels vincles de sang. L'ARA va conversar amb ell durant la seva visita al Festival de Sant Sebastià.

Broker és la seva primera incursió en el cinema coreà. Què el va moure a abandonar el Japó per rodar a Corea?

— És un cas semblant al que va passar quan vaig rodar La veritat a França, que va sorgir quan Juliette Binoche em va proposar rodar una pel·lícula junts. En aquest cas va ser una iniciativa de l'actor Song Kang-ho, que em va proposar rodar una pel·lícula a Corea.

Què va significar per a vostè treballar amb Song Kang-ho? A Occident se'l coneix sobretot arran de Paràsits i a l'Àsia és considerat un dels millors actors del món.

— Ho és. Tots els grans directors del boom del cinema coreà hi han treballat. Parlar de cinema coreà és parlar de Song Kang-ho. Abans de rodar Broker vaig parlar amb un director coreà que havia treballat amb Song Kang-ho i em va recomanar que em deixés portar per ell: “És un actor amb un gran sentit del lideratge, tu deixa-li fer i ja veuràs com tot surt bé”. Un cop rodant, em vaig adonar que ell marcava el ritme de la pel·lícula i em feia veure coses que a mi m'havien passat per alt. Gràcies a ell vaig canviar el to que tenia previst a la pel·lícula i li estic molt agraït.

El to és, de fet, força particular, molt lleuger per tractar-se d'una pel·lícula sobre tràfic de nadons, màfies i prostitució.

— Sí, la pel·lícula havia de ser més tràgica i fosca, però em vaig deixar portar per la lluminositat de Song Kang-ho i ell també va arrossegar la resta dels actors cap aquí.

El fenomen de les bústies de nadons que descriu la pel·lícula està molt estès a Corea?

— La primera vegada que en vaig sentir a parlar va ser el 2012 i era sobre una d'aquestes bústies per a nadons que hi havia a la ciutat japonesa de Kumamoto. I escrivint la pel·lícula vaig descobrir que a Corea hi ha tres llocs on es poden abandonar nens. Segons la meva investigació, a Corea s'abandonen prop de 300 criatures a l'any, però cada dia hi ha mares que hi van, encara que sigui per preguntar com funciona el sistema.

Només fa un any que l'avortament ha sigut despenalitzat a Corea del Sud. En alguns moments sembla que la pel·lícula es posicioni en contra de l'avortament. Què en pensa?

— [Riu] Al Japó no em pregunten mai per aquest tema, però a Occident no pareu. La meva posició sobre l'avortament és que és un dret de les dones, elles són les que han de decidir sobre la qüestió. Ara, un director no ha de posar les seves opinions personals en boca dels personatges. Prefereixo enfrontar els personatges a una qüestió i així involucrar-hi l'espectador i fer-lo participar com un personatge més. Després, que cadascú en tregui conclusions. Les meves pel·lícules reflecteixen la meva visió del món, per descomptat, però no per enviar missatges polítics o socials ni per suggerir que el sistema de bústies de Corea és bo i que s'hauria d'estendre.

De la mateixa manera que Juliette Binoche el va convèncer per rodar a França i Song Kang-ho per rodar a Corea, quin actor el podria convèncer per rodar a Catalunya o Espanya?

— Fa poc vaig conèixer Penélope Cruz, que em sembla una actriu molt interessant. També m'agrada el seu marit, Javier Bardem. Si algun d'ells em proposés rodar una pel·lícula, la rodaria.

Broker assenyala que en el món actual els nens són una mercaderia per a molta gent. Què en pensa, de les adopcions internacionals, cada vegada més freqüents?

— Al principi del segle XXI es van posar molt de moda a Corea i es va generar una gran polèmica. Molta gent les criticava i deia que era un simple negoci d'importació i exportació de nadons, i el govern coreà va optar per restringir les lleis d'adopció. Hi ha qui pensa que per culpa d'això ha augmentat el nombre de nadons dipositats en caixes com la de la pel·lícula. Però el problema, i miro de mostrar-ho a Broker, és que a la caixa tothom té cura del nen, però després haurà de sortir a una caixa més gran, que és la societat, i llavors tothom se'n despreocupa del tot. No hauria de ser així.