Edward Berger: "Si l'Església catòlica vol sobreviure necessita canviar ràpidament"

BarcelonaEl Papa ha mort sobtadament, i cal elegir-ne un de nou. El cardenal Lawrence, un home en plena crisi de fe i a punt d’abandonar l’Església, és l’encarregat de dirigir el ritual més important del catolicisme. Així comença l'apassionant Cónclave, el thriller religiós que arriba aquest divendres als cinemes i que firma Edward Berger, el director alemany que fa dos anys va donar la sorpresa als Oscars amb Res de nou a l’oest.

Què el va portar a dirigir un thriller ambientat al Vaticà?

— El Vaticà és només l’embolcall de la història, podria succeir a qualsevol lloc. És una història de lluita pel poder i podria ambientar-se en el món de la política o dels negocis. El que m’interessa són les estructures de poder, i el Vaticà és la més misteriosa de totes. Sentia curiositat per explorar-la.

I com de fidedigne és el retrat que fa dels rituals per a l’elecció d’un nou Papa?

— Vam obtenir molta informació de llibres i també de cardenals. Molts elements centrals del ritual són autèntics: el segell de la cambra del Papa, la pregària, l’elecció... I teníem un assessor religiós que tenia cura dels detalls. Però arribats a un cert punt, les portes es tanquen. Els cardenals han fet vot de silenci i no t’expliquen el que passa dins. Però això ens donava la llibertat de crear la nostra realitat. Al capdavall, i no importa com sigui de realista, cada pel·lícula crea la seva realitat.

Ha rebut algun comentari sobre la pel·lícula per part del Vaticà?

— No encara. Vam parlar amb molts cardenals abans de fer-la, i em van dir que la veurien. Potser no ho admetran en públic, però estic segur que la veuran. I estic segur que el papa Francesc veurà la pel·lícula. Però no crec que en facin cap comentari. El més intel·ligent que poden fer és no donar-li importància, dir que és només una pel·lícula.

Entre els cardenals de Cónclave hi ha una gran divisió sobre si l'Església s'ha de modernitzar o no. Vostè què en pensa?

— Jo soc protestant, que és una Església força arcaica, però, així i tot, és molt més moderna que l'Església catòlica. Si l'Església catòlica vol sobreviure necessita canviar ràpidament i adaptar-se al món modern. Perquè, bàsicament, l'Església catòlica és el patriarcat més antic del món.

Cónclave planteja la necessitat que les dones adoptin un paper més protagonista.

— El sacerdoci de les dones o el celibat són qüestions que s'haurien de repensar. Sigui qui sigui, el pròxim Papa tindrà una feina molt difícil perquè hi ha molts conservadors en l'Església. I fins que passi una generació és possible que no hi hagi canvis. Però hi ha un moviment renovador molt important dins l'Església catòlica.

Després de l'èxit de Res de nou a l'oest podria haver dirigit qualsevol film. Per què aquest?

— Perquè m'atreia el repte. Si no, m'avorreixo. I aquí el repte era el confinament. Bàsicament, és una peça de cambra amb molt diàleg: l'elecció més secreta del món per escollir l'home més poderós. Però aquests només són els motius superficials. La raó per fer la pel·lícula és el viatge interior del personatge de Ralph Fiennes. M'identifico molt amb els dubtes i qüestionaments d'aquest cardenal. Per què estic fent aquesta pel·lícula? És la pel·lícula correcta? Soc el director adequat? Són preguntes que em faig sovint. El dubte és una de les forces motores de la meva vida.

És curiós, perquè un director ha de prendre moltes decisions i semblaria que la seguretat en un mateix és una qualitat important.

— Jo solia pensar que un director ha d'estar molt segur per guiar l'equip en un rodatge. “Ok, això és el que farem”. I em sentia com un impostor perquè no sentia cap certesa de res. De fet, no parava de qüestionar-m'ho tot, fins i tot el lloc on posar la càmera. Fins que vaig decidir abraçar el dubte, convertir-ho en una fortalesa. Qüestionar-me fins a arribar a un 51% de certesa i seguir endavant. En realitat, mai saps si una pel·lícula funciona fins que l'estrenes. Abans, no ho saps mai del cert. Ningú en té la clau. Si no, tots estaríem fent grans pel·lícules tot el temps.

Un altre tema de Cónclave és l'ambició, la idea que potser el millor Papa és aquell que no desitja ser-ho. En aquest sentit, ambiciona dirigir una superproducció? S'imagina fent un film de superherois?

— [Riu] Depèn de la pel·lícula i la història. Si em puc identificar amb el nucli de la història com m'identifico amb els dubtes interiors de Ralph Fiennes... M'agraden les pel·lícules de superherois que són bones, i no m'agraden les dolentes. Els Batman de Christopher Nolan són brillants. Dune n'és un altre exemple. Mentre pogués expandir els límits del gènere i sentir-me interpel·lat amb la història, faria la pel·lícula.

Més enllà del fet que és un dels grans actors vius, què el va fer pensar en Ralph Fiennes?

— Mentre escrivia la història em vaig adonar que el protagonista no és el personatge més actiu de la pel·lícula. De fet, és un observador, un encarregat. No és un líder. A la pel·lícula no és qui parla més fort ni qui té més diàleg. És algú més aviat callat, que està en segon pla. Així que necessitava algú que pogués mostrar-nos la seva ànima, que poguéssim veure què està pensant. I el Ralph és una persona que ho pot fer només amb la mirada, no li cal dir res.