'Con el viento', un retorn a les arrels a través de la dansa

El primer llarg de ficció de Meritxell Colell parteix d'un motiu recurrent en el drama íntim, el del personatge que retorna a casa amb motiu d'un trasbals familiar i inicia així un procés de reconnexió amb les seves arrels. La Mónica (Mónica García) és una ballarina establerta a Buenos Aires que viatja de tornada a la llar materna a un petit poble de Burgos quan el pare mor. La germana gran li guarda certa recança pels molts anys que ha estat fora quan més la necessitaven, i la Mónica decideix quedar-se per donar un cop de mà en la venda de la casa pairal, que ara li cau a sobre a la seva mare viuda. Colell introdueix un element nou en aquest escenari conegut. En sintonia amb la protagonista, la dansa, la gestualitat i el moviment articulen en bona part el procés emocional que viu la Mónica i que passa per recuperar el vincle amb la mare (una esplèndida Concha Canal en el seu primer paper com a actriu), la germana i la neboda, però també amb aquest entorn rural, un pèl idealitzat al film, del qual es va distanciar per seguir amb la seva carrera.

A través d'aquest grup familiar femení, Con el viento retrata un món de bellesa crepuscular, un camp ple de vida però que els seus habitants abandonen. La pel·lícula ho constata amb tristesa, però sense excessives lamentacions ni rancúnies, com una llei de vida que s'ha d'acceptar per seguir tirant endavant.