Comiat sentimental de la Marvel galàctica

BarcelonaL’estrena de Guardianes de la Galaxia el 2014 no només va aportar a l’univers cinematogràfic Marvel una dimensió espacial que ampliava el marc de les històries amb nous escenaris i races alienígenes sinó, sobretot, una lleugeresa pop i un sentit de la comicitat que no feia més que potenciar l’ADN de la mateixa Marvel. Els Guardians, de fet, no eren ben bé superherois sinó una colla de fugitius arreplegats, lladres i assassins redimits com a herois quasi per salvar el coll. I sí, tenien els seus petits traumes (un pare genocida, una abducció alienígena als 8 anys, una família assassinada... La vida és dura, a la Marvel!), però servits amb tants acudits i hits musicals dels 70 i 80 que el drama quedava sempre en segon pla.

Tanmateix, a Guardianes de la Galaxia: Volumen 3, que arriba aquest dijous als cinemes, la cosa canvia una mica, com fa evident l’elecció de Creep de Radiohead per a la introducció musical de torn. Amb un Starlord (Chris Pratt) incapaç de superar la mort de la Gamora i un Rocket moribund després de l’atac de Warlock (Will Poulter, que transforma l’heroi místic creat per Jim Starlin en un acudit), la nova entrega de la franquícia galàctica multiplica els conflictes dramàtics i la càrrega sentimental de les escenes. L’explicació del gir és simple: no és una pel·lícula més sinó el tancament de la trilogia –ja es veurà si definitiu– i, segons els cànons del gènere, toca posar-se seriós.

D’alguna manera, la decisió sembla coherent amb tot el drama que hi ha hagut darrere les càmeres des que James Gunn, director i ànima de la franquícia, va ser acomiadat de Marvel el 2018 per uns tuits que havia escrit una dècada enrere. La rebel·lió dels actors protagonistes, que es van oposar a continuar la franquícia sense Gunn, va forçar el retorn a Marvel del fill pròdig, que durant el seu exili va començar a treballar per a DC (L'esquadró suïcida, la sèrie Peacemaker) i ha acabat convertint-se en el responsable de la divisió superheroica a Warner. La darrera entrega de Guardianes de la Galaxia, doncs, és per a Gunn una oportunitat d’enllestir la història que tenia al cap per als personatges i tancar un assumpte pendent abans de començar una nova etapa més il·lusionant com a responsable del redisseny de l’univers DC i director del nou Superman.

Protagonisme per al Rocket

Tot i passar-se tres quarts de pel·lícula inconscient, el gran protagonista d'aquesta entrega és el Rocket, del qual descobrirem l’origen gràcies a uns flash-backs que semblen una campanya de sensibilització contra l’ús d’animals en experiments científics. El grup fa pinya al voltant de l’ós rentador, perseguit per un Thanos de segona, l’Alt Evolucionador (Chukwudi Iwuji), visionari sense escrúpols i amb somnis eugenèsics. Però ni la trama per salvar el Rocket ni la pseudocomèdia romàntica de veure l'Starlord ignorat per la Gamora d’una realitat alternativa resulten prou interessants per sostenir un film que només remunta quan juga la carta de l’humor ximple, sobretot a través del meravellós duet còmic que formen la Mantis (Pom Klementieff) i el Drax (Dave Bautista), que Gunn ja va explotar al divertit Holiday special de Guardianes de la Galaxia estrenat per Disney+ fa uns mesos.

És evident que Gunn s’estima els personatges i vol aprofitar l’última oportunitat per jugar amb ells, però el sentimentalisme potser no és el millor adob per a les aventures d’uns pirates espacials poca-soltes. Tant James Gunn com Taika Waititi han aconseguit crear oasis d’autoria en una Marvel on normalment els directors són una peça més de l’engranatge. Irònicament, com més llibertat han tingut per fer i desfer –a Thor: Love and thunder o Guardianes de la Galaxia: Volumen 3– més se’ls ha indigestat l’autoria. I en cap moment es fa tan evident com al número musical final amb el Dog days are over de Florence and the Machine, que ingressa amb honors en la història de la infàmia, subsecció cringe.

En qualsevol cas, i sense fer espòilers, la resolució final de la trilogia recorda l’odissea personal i professional de Gunn: fer les paus amb el passat per volar lliures cap al futur. Perquè una cosa és tancar l’etapa del director a Marvel i una de molt diferent deixar d’explotar els personatges. Potser els Guardians són cosa del passat, però és quasi segur que veurem més aventures de l'Starlord i companyia, junts o per separat. Ara bé, és probable que no sigui al cinema sinó en forma de sèries a Disney+.